VENTS

 

 

Temps enrere, el coneixement dels vents era imprescindible per als nostres avantpassats, doncs d´ell depenia la seva existència i el futur de les seves famílies. 

 

Tant els forts temporals com les suaus brises posaven a prova, dia rere dia i any rere any, les aptituds d´aquells herois que forjaren la història del nostre municipi, quan tindre capacitat per afrontar amb èxit les vicissituds quotidianes era condició «sine qua non» per sobreviure.L´escriptor valencià Sanchis Guarner al seu llibre «Els vents segons la cultura popular», una joia de sapiència eòlica, posa en boca de mariners mallorquins una cançoneta de ses Illes, tanmateix aplicable a la resta de Països Catalans, que sintetitza el treball: «Llevant, xaloc i migjorn/ llebeig, ponent i mestral/ tramuntana i gregal:/ vet aquí els vuit vents del món».

 

Procedent de la mar, el Llevant es predominant a les estacions càlides i la seva denominació deriva del llatí «llevar-se», al provindre del lloc de l´horitzó per on s´alça el sol. Que habitualment «el llevant s´alça tard i es gita dejorn», es sol dir a la nostra localitat, com també: «Cel a borreguets/Llevant a cabassets». Enllaçant amb aquesta reflexió diuen a Alcoi, referint-se a l´aigua de la mar: «El llebeig la mou/i el llevant la plou», pels abundats aiguats que el solen acompanyar durant la tardor i que tant de mal han fet i faran als territoris mediterranis.

 

De terra endins ve l´altre vent per antonomàsia, el ponent, paraula també originària del llatí «ponente», al.ludint al punt de la posta del sol. Omnipresent a l´hivern, és l´antagònic a l´anterior i a molt de llocs també se l´anomena terral. Sol ser extrem en quan a temperatura, doncs a l´hivern bufa gèlid i a l´estiu brasentós; i molt perillós per a la navegació, donat que la seva força allunya els vaixells de la costa. D´aquí que diuan al País Valencià: «De ponent, ni vent/ ni gent», referint-nos també a les nefastes conseqüències que, per a la nostra identitat, llengua i cultura tingué, en 1707, la batalla d´Almansa i l´adveniment de la monarquia borbònica.

 

En mig d´ambdós tenim el migjorn, un vent procedent del sud i el seu nom, com quasi tots els demés, emana del llatí «mediu diurnu», en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs. La creença més estesa no el considera bo, ni per a la pesca, ni la navegació, i com que és poc freqüent, se´l sol confondre amb els seus veïns, tan d´una banda, xaloc, com de l´altra, llebeig. El pescadors de l´illa de Tabarca l´anomenen «cartagener».

 

I a l´altre quadrant del cercle trobem la tramuntana, vent del nord, fort , fred i temut a altres indrets dels Països Catalans: «Quan bufa la tramuntana/ posa´t dintre la cabana», diu el saber popular de terres germanes, tot i que per les comarques del sud no sol presentar-se. El seu significat dimana del vocable «trans montanus», és a dir, de l´altra banda de les muntanyes, concretament del Alps, en definir-lo els antics italians.

 

A banda d´aquests, diguem-ne, principals, donarem una ullada al quartet d´en mig. Així, entre el nord i l´est, tenim el conegut  com «gargal», una deformació del nom correcte gregal. S´infereix de l´expressió llatina «graecale», propi dels grecs, i com a «grec», sense més, se´l coneix a les Balears. I entre nosaltres, també, com a vent de «travessia», per sa procedència llunyana, la qual cosa comporta una pujada del nivell de l´aigua marina.

 

Si a aquesta circumstància s´uneix una marea alta, «mar plena», en l´argot mariner, durant els temuts temporals que cíclicament assolen les nostres ribes, es poden originar enormes desastres materials i humans. Quan calma l´aire queda la «mar de lleva», o de fons, coneguda popularment com «ressaca». «Vent de gregal/mal», així de contundent i dolenta és la seva reputació. 

 

Del sud-est ens arriba un vent fluix i calent que els àrabs anomenen «shalúq» i nosaltres xaloc. Quan bufa resulta asfixiant per la seva procedència sahariana i, potser per això, els valencians diem que fa «kalima». Si el xaloc ve acompanyat per pluja, generalment lleugera, solem dir que «plou fang» per portar inherent partícules de sorra en suspensió i aqueix el resultat de barrejar-se amb l´aigua. Com els altres de component sud, els mariners el suporten si té una durada prudencial: «Vent de xaloc/ni massa ni poc», diuen a la veïna Altea.

 

Ha discrepàncies filològiques per esbrinar la procedència de la denominació llebeig, o vent del sud-oest. Per a uns del terme àrab «lebék»; per altres del llatí «libicu», tots dos amb el mateix significat, propi de Líbia, i res a veure amb la direcció en la que ens arriba ací. Com garbí també el coneixen els homes de la mar; i a la briseta que s´alça a l´albor li diuen «ventet a l´oratge», molt aprofitat, temps enrere, pels patrons de les barques que anaven a Larraix. Com altres de terra, tampoc té bona reputació: «Llebeig/aigua veig», afirmem al Campello; i a Altea: «Llebeig/perdut et veig», referint-se al mariner.

 

Finalment ens queda el provinent del nord-oest, que els clàssics batejaren com «magistrale». També conegut com cerç, sol ser sec i fred, i enemic, tant de navegants com de camperols. A aquests, les nits de cel ras, els glaça els brots dels arbres i, si els cristalls del gel no es fonen abans, en eixir el sol actuen com a lupes i malmeten els fruits. Per tal motiu, el pagesos a qui els ha «cremat» la flor i fet perdre la collita, no reparen en maleir quelcom dient: «Ha fet més mal/ que el mestral, amb qui tanquem aquesta aproximació a l´anomenada rosa del vents».

 

 

* Informacio (Alacant)  4 Setembre '03